Offred is a Handmaid in the Republic of Gilead. She may leave the home of the Commander and his wife once a day to walk to food markets whose signs are now pictures instead of words because women are no longer allowed to read. She must lie on her back once a moth and pray that the Commander makes her pregnant, because in an age of declining births, Offred and the other Handmaids are only valued if their ovaries are viable. Offred can remember the years before, when she lived and made love with her husband, Luke; when she played with and protected her daughter; when she had a job, money of her own, and access to knowledge. But all of that is gone now...
Funny, unexpected, horrifying, and altogether convincing, The Handmaid's Tale is at once scathing satire, dire warning, and tour de force.
I was warned this book is not a fun one. Indeed it is not.
You get to see the omnipresent fear and violence of a patriarchal surveillance state. You get to see how it got there, little by little, and how it got accepted. The disturbing part is that it is very much believable...
I hadn't seen since Orwell's "1984" the effect of a totalitarian system on an individual so well described, especially at an individual level. You get to see how a single mind resists or breaks when faced with such overwhelming brutal and oppressive environment.
It is definitely worth reading, especially when you keep in mind the fact that Atwood has been censored in several US states.
Una novel·la que enganxa des del primer paràgraf i que et fa pensar com poden arribar a passar coses tan bèsties
5 steloj
Tenia pendent la lectura d’alguna cosa de la Margaret Atwood i, quan he aconseguit temps, he començat pel Conte de la serventa , la primera novel·la de la temàtica Galaad. M’he penedit de no haver-ho fet abans perquè m’ha enganxat a la lectura i no he parat fins a acabar el llibre i començar el segon, Els testaments , que comentaré un altre dia.
Primer de tot cal dir que l’autora té una mestria en l’escriptura que molts altres voldrien. A cada paràgraf hi passa alguna cosa, per petita que sigui, i això t’enganxa i et fa avançar amb ganes.
En segon lloc, el tema que tracta que no saps ben bé si és ciència-ficció o política ficció. No és la ci-fi de marcianets i maquinetes a què estem acostumats. Més aviat es tracta d’inventar un model de societat puritana, cristiana i retrògrada on les dones són relegades als papers …
Tenia pendent la lectura d’alguna cosa de la Margaret Atwood i, quan he aconseguit temps, he començat pel Conte de la serventa , la primera novel·la de la temàtica Galaad. M’he penedit de no haver-ho fet abans perquè m’ha enganxat a la lectura i no he parat fins a acabar el llibre i començar el segon, Els testaments , que comentaré un altre dia.
Primer de tot cal dir que l’autora té una mestria en l’escriptura que molts altres voldrien. A cada paràgraf hi passa alguna cosa, per petita que sigui, i això t’enganxa i et fa avançar amb ganes.
En segon lloc, el tema que tracta que no saps ben bé si és ciència-ficció o política ficció. No és la ci-fi de marcianets i maquinetes a què estem acostumats. Més aviat es tracta d’inventar un model de societat puritana, cristiana i retrògrada on les dones són relegades als papers de reproductores i de mà d’obra. El que més em va cridar l’atenció, i em va fer rumiar, és que el canvi de la societat actual a aquesta societat medieval representa que es produeix molt ràpidament, en tres o quatre anys arran d’un cop d’estat violent i una cruelíssima repressió subsegüent.
Margaret Atwood fa com Ursula K. Le Guin , en poques línies és capaç de dibuixar un nou món, una nova societat amb formes de funcionament diferent de les nostres, però que ens fa rumiar precisament sobre el nostre temps i espai. La narració, és sempre en veu de dona, els homes, malgrat a Galaad tene un paper preeminent, queden bandejats com a personatges secundaris sense massa més interès. Un bon canvi del punt de vista que ajuda a entendre la situació de la dona.
Afortunadament, hi ha una resistència que, tanmateix, a l’inici del règim, es limita a treure les dones de Galaad i dur-les al veí Canadà. Una petita esperança, però que no arriba a tothom perquè, prou bé ho sabem, els règims totalitaris triomfen per les traïcions d’alguns del grup de les víctimes.
I read this classic just two years ago. It felt more relevant to the present than it may have been when it was written.
This book is a revolutionary milestone in speculative fiction and probably feminist literature as well, but I found equally interesting that the text is based on progressive loss of innocence. The final chapter is incredible and left me very satisfied.
